El seu rostre és conegut per molts gràcies a la seva feina de presentador de televisió a TV3 i Canal 3/24. Els qui freqüentem les curses, però, sabem que Arcadi Alibés és 'un dels nostres'. Recentment ha publicat el llibre 'Córrer per ser feliç', que en poques setmanes ja s'ha situat entre els llibres més venuts i que, de ben segur, serà un dels protagonistes del dia de Sant Jordi. Li hem demanat a l'Arcadi que comenti per a Kilometro10 alguns dels temes que repassa al seu llibre.
El títol del teu llibre no resultarà estrany a molts dels ‘populars’ que correm. Què té això de córrer, que ens fa més feliços?
Jo crec que el títol pot resultar estrany pels que no corren. Els que ho fem de fa temps sabem que això ens fa feliços perquè ens aporta benestar físic i mental.
Una de les coses que expliques al llibre és la teva primera gran decepció: un fracàs sonat quan volies baixar de 3 hores. Com veus ara aquella experiència amb la perspectiva del temps?
Ara entenc que aquella vegada em vaig sobreentrenar, un defecte força comú entre els principiants, quan la marca es converteix en una obsessió. Va ser una bona lliçó i, de fet, crec que no m'ha tornat a passar, almenys d'una manera tan clara.
La ‘marquitis’ a què et refereixes al llibre està força estesa al món de les curses. A tots ens agrada esgarrapar uns minuts o uns segons a la nostra marca. On acaba el joc i on comença l’obsessió?
És comprensible que tots passem per aquesta etapa. L'esperit de superació és comú entre els mortals, però quan s'ha arribat al màxim s'ha de fer un canvi de plantejament i entendre que correm per diversió, no pas per obligació. I hem d'aprendre a buscar altres reptes i disfrutar del joc. L'obsessió és perillosa perquè es pot fer crònica. En conec més d'un cas.
Hi ha col·leccionistes de tota mena… i tu vas decidir col·leccionar maratons a ciutats olímpiques. Quina és la teva ‘adquisició’ favorita?
Bé, aquesta col.lecció va començar com un joc i ara em fa gràcia completar-la, tot i que tindré problemes amb Los Angeles per les noves dates de la Volta a Catalunya. De totes les olímpiques que ja tinc a la col.lecció, l'adquisició favorita potser és Saint Louis, perquè hi vaig haver d'anar dues vegades (la primera estava lesionat). I potser també Anvers, perquè durant molts anys no es disputava i ja em pensava que la col.lecció em quedaria coixa...
Tot i que et defineixes com un popular, has arribat a aconseguir marques notables (com 2h53’ a la marató). Sabent que no existeix la panacea… quina és la teva ‘fórmula’?
Baixar de 3 hores si no ets un "superclasse" només s'aconsegueix entrenant molt. Has de trobar un pla de treball coherent, que no et cremi però que et porti al nivell de forma necessari. No hi ha miracles ni "panacees": setmanes seguides de més de 100 kms, sèries i tirades llargues. Però intentant descansar bé i dormir les hores necessàries.
Hi ha tot tipus de teories sobre la setmana prèvia a una gran cursa. Tu què recomanes?
Si has fet un bon entrenament durant moltes setmanes, l'última setmana no s'ha de fer gran cosa. Descansar, intentar relaxar-se i fer rodatges curtets i molt suaus. Allò que els americans han batejat com a "tapering".
Al teu llibre parles sovint de l’exigència dels 42 km. Et sorprèn que la marató de Barcelona es promocioni com si fos una nova edició festiva de la Cursa de la Mercè o del Corte Inglés?
Està bé que els corredors comencin a perdre la por a la marató, però el què no es pot perdre és el respecte perquè la distància és considerable. Però amb un bon entrenament, tothom pot fer la marató, més ràpida o més lenta. Aquí ha costat d'entendre. A d'altres països fa temps que les maratons estan massificades.
Com integres els entrenaments en la teva vida com a periodista?
Compaginar els entrenaments amb la vida personal, familiar i professional sempre és complicat, tinguis la feina que tinguis. Jo ara ho tinc millor perquè tinc un horari més fix al Canal 3/24, però durant la meva vida he hagut de fer molts sacrificis per poder entrenar. Com tothom, suposo...
Vas prendre part en una cursa de 100 km. Repetiràs l’experiència?
Suposo que quan em jubili... De moment, em conformo amb fer maratons!
Un dia ens adonem que les marques no milloren i assumim que ja no serem mai més els d’abans. Tu parles també de la teva experiència personal. Com és aquest procés ?
El temps ens posa al nostre lloc. No es pot negar el pas dels anys. T'adones que entrenant igual cada vegada fas pitjors marques. Aleshores ho has d'assumir i buscar altres al.licients que no depenguin exclusivament del cronòmetre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario